(Dia 100)
La Paz.- Tal i com va passar al cap d'un mes, els cent primers dies buscan La Paz s'han de celebrar, i han de servir per fer balanç del tot el que s'ha viscut fins ara. I, de fet, és un cúmul de sensacions tan diversos, que ni llegint els 65 escrits anteriors ho podrien descriure de la forma més acurada possible.
No sé si ja ho he dit en entrades anteriors -no les rellegeixo per no espantar-me del pas del temps-, però La Paz m'està canviant. Em noto diferent, una altra persona. I això m'espanta, perquè no sé si és per bé o per mal. Tot i que sembli una tonteria, el primer símptoma és que em costa escriure i parlar en català. El que sempre havia defensat, els meus orígens, s'estan diluint amb el pas del temps en aquesta ciutat, en aquest país.
És una tonteria, és evident, però no és tan banal com sembla. És com si tot el que havia sentit fins ara, el que havia pensat, hagués desaparegut per deixar créixer una nova persona.
A més, la rutina comença a penetrar en la meva vida, i és una de les coses per les quals havia decidit marxar a l'exili. I, entre altres moltes coses, és un fet que em fa por. Com d'altres moltes coses que han passat durant aquest primers cent dies, i que encara necessito temps per assimilar. Tot i que no me'n penedeixo de res del que he viscut -bé, d'alguna cosa sí-. I menys quan sé que encara queden per davant els dies 101, 102, 103...i fins saber quan acaba el compte.
La Paz.- Tal i com va passar al cap d'un mes, els cent primers dies buscan La Paz s'han de celebrar, i han de servir per fer balanç del tot el que s'ha viscut fins ara. I, de fet, és un cúmul de sensacions tan diversos, que ni llegint els 65 escrits anteriors ho podrien descriure de la forma més acurada possible.
No sé si ja ho he dit en entrades anteriors -no les rellegeixo per no espantar-me del pas del temps-, però La Paz m'està canviant. Em noto diferent, una altra persona. I això m'espanta, perquè no sé si és per bé o per mal. Tot i que sembli una tonteria, el primer símptoma és que em costa escriure i parlar en català. El que sempre havia defensat, els meus orígens, s'estan diluint amb el pas del temps en aquesta ciutat, en aquest país.
És una tonteria, és evident, però no és tan banal com sembla. És com si tot el que havia sentit fins ara, el que havia pensat, hagués desaparegut per deixar créixer una nova persona.
A més, la rutina comença a penetrar en la meva vida, i és una de les coses per les quals havia decidit marxar a l'exili. I, entre altres moltes coses, és un fet que em fa por. Com d'altres moltes coses que han passat durant aquest primers cent dies, i que encara necessito temps per assimilar. Tot i que no me'n penedeixo de res del que he viscut -bé, d'alguna cosa sí-. I menys quan sé que encara queden per davant els dies 101, 102, 103...i fins saber quan acaba el compte.
115 – Muchachito Bombo Infierno
5 comentarios:
Amic, que no saps que això dels orígens és una falàcia? Hem de marxar per saber on és casa nostra. Deixa que els orígens es dilueixin perquè així surtirà la teva identitat. Ànim amb aquest canvi, perquè no existeix el concepte de canvi negatiu. Ànim amb aquests dies 101, 102 i fins a saber quan acaba el compte. Ànims amb la rutina, que és una altra falàcia: no existeixen dos dies iguals.
Ànims, que aquí t'esperem.
V.
Sin necesidad de esforzarte en absoluto, uno acaba sintiéndose de donde vive habitualmente. Y sin darte cuenta hechas raíces. Más tarde o más temprano son necesarias. De que le sirve a una simiente que la naturaleza le haya dotado de la posibilidad de que el viento la desplace cientos de kilómetros, si, cuando por fin cae en una porción de tierra fértil, es incapaz de echar raíces. Muere inútilmente.
La rutina sí que existe. Es una de las cosas que uno detecta muy facilmente. Y hay que vacunarse pronto contra ella. Lo bueno es que la vacuna la llevamos cada uno de nosotros en nuestro interior.
Ja fa més de tres mesos i sembla ahir quan esperàvem que ens diguessin els notres destins.
No crec que perdis mai els teus orígens (dijous Sant Jordi), l'únic que cada vegada s'aniran ampliant i ampliant...
Ànims! I si la rutina t'agobia, a centreamèrica tens dues becàries esperant-te!
muak
Jo t'espero amb els braços oberts panchito mio! :)
Publicar un comentario