(Dia 32)
La Paz.- Avui fa justament un mes que vaig arribar a Bolívia. I, per celebrar-ho, necessitava escriure en català.
El temps aquí em passa massa lent. O jo tinc aquesta sensació. I no és perquè no ho estigui gaudint. Al contrari; crec que estic fent molt més del que em pensava. Però que només hagin passat 3o dies des que vaig aterrar... sembla estrany. És massa poc. Encara recordo a la perfecció els carrers de Barcelona, la gent de per allà... no he oblidat res de res, tot i que segurament, si tornés ara mateix, no sabria per on començar.
Els últims recorreguts per la ciutat suposo que ha ajudat a que no hagi oblidat gaires coses. Això, i el fet d'intentar de no desconnectar de cap de les maneres de la realitat de per allà. En aquest sentit, Internet és una eina indispensable.
De fet, aquesta crec que serà l'entrada del blog que tindrà menys sentit de totes, si és que alguna entrada en tenia, de sentit.
Però tenia ganes de deixar constància que, tot i la distància, el temps, i les adversitats, encara recordo, sé i sóc conscient d'on vinc. Tot i no saber, encara, on vaig. Però tot arribarà. Espero.
La Paz.- Avui fa justament un mes que vaig arribar a Bolívia. I, per celebrar-ho, necessitava escriure en català.
El temps aquí em passa massa lent. O jo tinc aquesta sensació. I no és perquè no ho estigui gaudint. Al contrari; crec que estic fent molt més del que em pensava. Però que només hagin passat 3o dies des que vaig aterrar... sembla estrany. És massa poc. Encara recordo a la perfecció els carrers de Barcelona, la gent de per allà... no he oblidat res de res, tot i que segurament, si tornés ara mateix, no sabria per on començar.
Els últims recorreguts per la ciutat suposo que ha ajudat a que no hagi oblidat gaires coses. Això, i el fet d'intentar de no desconnectar de cap de les maneres de la realitat de per allà. En aquest sentit, Internet és una eina indispensable.
De fet, aquesta crec que serà l'entrada del blog que tindrà menys sentit de totes, si és que alguna entrada en tenia, de sentit.
Però tenia ganes de deixar constància que, tot i la distància, el temps, i les adversitats, encara recordo, sé i sóc conscient d'on vinc. Tot i no saber, encara, on vaig. Però tot arribarà. Espero.
Echo de menos - Kiko Veneno
3 comentarios:
Tiene mucho más sentido del que crees.
Es más, ponle unas cuantas faltas de ortografía, debidas al catalán inventado para hacerte sonreír... y palabra por palabra.
El tiempo pasa lento porque todo es muy intenso, y, como los hongos de Tiahuanaco, te va marcando poco a poco, hasta formar parte de ti.
Todo llegará, porque tú lo estás construyendo sin darte cuenta.
Sabía que lo gaudeixarías. En realidad, eso es lo único que cuenta.
(palabra nueva: eina! graciès!)
Molts ànims, company! I pensa que sempre és bo saber d'on vens. "De donde vengo o de donde soy?" o "por parte de padre o por parte de la madre?"
Una abraçada i un toc d'humor!
Llegir això m'ha fet recordar com passa de lent el temps a Macondo, poble on se situa la novel·la "Cien años de soledad"... la pluja intensa i els records...
Primera vegada que comento en aquest blog
Ànims i sort company!!
Gorka
Publicar un comentario